"Hi havia una vegada dos peixos joves que anaven nadant i es trobaren per casualitat amb un peix més vell que nadava en direcció contrària; el peix més vell els saludà amb el cap i els digué: “Bon dia, xics. Com està l’aigua?” Els dos peixos joves continuaren nadant una mica més, al final un mirà l’altre i li preguntà: “Què dimonis és l’aigua?”" (David Foster Wallace)
Estimades i estimats
alumnes, tal com hem quedat arriba l'endevinallibres.
Penjaré alguna de les
pistes per descobrir el llibre misteriós. Cada 24 hores aniré
afegint pistes fins que algú endevine el títol. Si sabeu de quin
llibre es tracta intenteu aportar no només el títol sinó també un
poc més d'informació sobre l'autor o sobre la novel·la en qüestió.
Preferiria que enviareu les vostres respostes pel caixetí dels
comentaris. Per a poder fer-ho s'heu d'inscriure com a usuaris. Si no
podeu (o no voleu) envieu els vostres comentaris al mail del blog.
Les primeres pistes:
-És la cinquena de les
set novel·les de l'autor.
-La primera edició es va
publicar a l'editorial Bompiani.
-El protagonista de la
novel·la és un home que ha perdut la memòria.
Estimades i estimats alumnes, us adjunte l'enllaç amb l'esquema i els links per tal d'elaborar els vostres apunts de l'assignatura. Recordeu que a l'entrada sobre la definició d'ésser humà teniu també un enllaç a Filópolis. Us he enviat el document als vostres mails també.
Escriu
Roger-Pol Droit en la introducció del seu llibre 101 experiencias
de filosofía cotidiana (Blackie
Books, Barcelona, 2015) que
“el fútil fa pensar, l’irrisori conduïx a allò
seriós, la profunditat part
del supeficial”, i això és el que pretén al llarg dels dits
exercicis: “destacar l’essencial d’una manera lleugera”.
Defèn
l’autor que els gestos trivials i les situacions quotidianes poden
convertir-se en el punt de partida de la nostra reflexió si som
capaços d’experimentar-les amb sorpresa. El joc que proposa, i que
vos propose a partir de les seues idees i suggeriments, és el
d’experimentar i trobar eixos desencadenants ínfims que ens facen
sentir la sorpresa i l’estranyesa de la realitat i siguen el
detonant de les nostres reflexions.
Per
a començar vos propose una de les experiències del llibre:
-Dutxar-se
amb els ulls tancats.
Duració:
5-10 minuts.
Material:
Dutxa.
Efecte:
Pacífic.
Es
tracta, ni més ni menys, de tancar els ulls i no pensar, sinó
sentir l’aigua tèbia, les gotes, la calor... i concentrar-se només
en això. No imaginar, ni pensar en res, sinó abandonar-se a la
sensació. Sentir només això, sense veure, sense escoltar
res que no siga l’aigua. Si acudixen pensaments, preguntes,
històries... deixar que l’aigua se les emporte
i intentar buidar-se de tota preocupació. Romandre en el cercle
d’aigua.
Intenteu
després escriure la vostra sensació i l’envieu al mail del blog.
Estimades i estimats alumnes, continuem endavant amb el tema d'antropologia i la qüestió en la que ens centrarem és la de la tensió entre Natura i Cultura en la nostra constitució com a humans. Ja hem parlat de l'antropogènesi i el procés d'hominització. Us deixe el video de la UNED que vam veure a classe:
A continuació us deixe també els vídeos de Genie i de Washoe per a que comencem a reflexionar sobre el paper de la influència dels altres en la constitució de la nostra humanitat.
El cas de Genie: La història de Genie va eixir a la llum el 4 de novembre de 1970 en Los Angeles, Califòrnia, quan un treballador social va descubrir el cas de maltractament que patia una xiqueta de 13 anys d'edat, després que sa mare (cansada del sotmetiment que tenia el seu marit sobre ella i els seus fills) acudira als servicis socials buscant ajuda.
El treballador social no va tardar a descobrir que la xiqueta havia sigut confinada en una xicoteta habitació de sa casa i una investigació per les autoritats ràpidament va revelar que havia passat la major part de la seua vida en esta habitació, sovint lligada a una cadira amb un orinal. Genie va ser aïllada severament per son pare del contacte humà i en definitiva del món que li rodejava pel fet que ell pensava que patia una discapacitat.
Per haver estat tant de temps lligada a la “cadira amb orinal”, Genie no tenia força en les cames, per la qual cosa no podia córrer, pujar escales, acatxar-se, de fet, només podia caminar i amb molta dificultat. També, com mai havia mirat a una distància major de tres metres, tenia grans problemes per a enfocar a majors distàncies, durant el seu captiveri tenia prohibit parlar o emetre sons. Son pare li colpejava salvatgement i únicament va ser alimentada amb aliments per a nadons i ous durs. Genie encara usava bolquers, presentava un estat greu de malnutrició i abandó pel que va ser traslladada immediatament a l'Hospital Infantil de la zona.
Ambdós pares van ser acusats d'abús, negligència i maltractament infantil , però el pare de Genie es va suïcidar el dia abans en que havia de comparèixer davant del tribunal de justícia, deixant una nota: “el món mai no ho entendrà.”
Durant tot el seu captiveri, el pare de Genie va negar a la seua pròpia família què es comunicara amb ella. Genie va rebre pallisses i tot tipus de maltractament físic i psicològic cada vegada que emetia un so o cridava l'atenció de son pare.
El cas d'esta xiqueta era tan terrible que els experts dubtaven de si podia patir una deficiència congènita o fruit de l'abandó de la seua família al mantindre-la aïllada del món.
Este cas va tindre una gran difusió mediàtica i va posar en alerta a tota la comunitat científica del país. Genie era el cas més extrem que un científic havia vist fins a eixe moment.
Una de les qualitats de Genie era la capacitat intensa d'explorar el seu nou món, ho feia a través del tacte, es col·locava les coses prop de la cara, com si fóra cega o com si fóra un xiqueta en els primers mesos de vida. Tampoc reaccionava amb la temperatura, perquè no sabia distingir entre calent i fred.
Susan, Llicenciada en Aprenentatge de la Llengua, James Kent psicòleg, i Jay Shurley, psiquiatre i expert en aïllament social, van formar part de l'equip de rehabilitació de Genie. Van ser les primeres persones que van començar la seua labor d'aprenentatge en Genie.
Es van utilitzar els equips més especialitzats per a mesurar les seues ones cerebrals mentres dormia, i es va comprovar que la part de l'hemisferi esquerre que és l'encarregat del llenguatge, l'anàlisi i la lògica, estava atrofiat. No obstant això, els exercicis de memòria espacial, li donaven una puntuació normal en adults. Este estudi va plantejar un dubte la qual seria una tasca molt difícil de resoldre, que si era retardada de naixement o ho era pel seu aïllament; és una qüestió que fins ara seguix oberta.
L'adolescent va ser adoptada per la família del psicòleg Kent, creient-se que milloraria si se li permetera entaular relacions i se li animara quan començara fer-ho. Son pare adoptiu s'encarregava de l'aprenentatge emocional, mentres que Susan ho era de l'aprenentatge de la llengua. En els primers anys pareixia que evolucionava i progressava. Va aprendre a pronunciar la seua primera paraula “doctor”, va ser una de les 100 que aprendria, açò va motivar tots els científics ja que pareixia que començava a progressar i era palés el seu creixement físic i mental.
En la seua segona família d'acollida Els Rigler va aconseguir el seu desenrotllament més significatiu. La dita família va prohibir les visites dels científics perquè consideraven que la investigació amb Genie estava sent objecte de la ciència més que de buscar el seu desenrotllament integral com a persona. Una de les tasques més importants d'esta família va ser el despertar el seu contacte amb el món físic, utilitzant elements del llenguatge per a descobrir elements del passat. Com Genie utilitzava molts gestos li van ensenyar el llenguatge dels signes.
El progrés de Genie era evident i inclús havia passat l'edat crítica de la pubertat i pareixia que estava aprenent una nova llengua materna. Es va arribar a pensar que no existia data límit per a l'aprenentatge del llenguatge. També es va arribar a comparar amb el cas de Víctor i es va pensar que este cas podia tindre un millor final.
Quan s'estrena la pel·lícula d'El “xiquet salvatge”, coincidix amb el cas de Genie i són molts els investigadors i científics que es van entusiasmar amb este nou cas, fins a tal punt que “L'Institut Nacional de Salut Mental” va estar d'acord per a constituir un projecte científic per a Genie, la qual cosa suposa una gran oportunitat per a avançar en l'estudi sobre el llenguatge i el cervell humà, i Genie va ser sotmesa a desenes de proves durant uns quants mesos, amb un valor més experimental que terapèutic.
No obstant això, van passar els mesos, els anys i les esperances van començar a afonar-se: Genie no era capaç de connectar les paraules i associar-les per a fer una pregunta correcta, i encara que el seu tractament de lingüística progressava els resultats no eren com en un principi s'havia cregut. Durant diversos anys este cas no va tindre una directriu en la investigació, a causa d'açò i als diners que havien invertit per a l'estudi del cas, l'Institut Nacional per a la Salut Mental va decidir llevar la subvenció.
Després de retirar-se la subvenció es va perdre l'interès pel cas, inclús els Rigler van acabar la seua adopció creant molta polèmica entre els seus col·legues.
Finalment, Genie va tornar amb sa mare que en eixe moment ja estava absolta de càrrecs, però a sa mare li va ser impossible el manteniment de la seua filla, la qual cosa va causar que la seua filla fora adoptada i passara per 6 llars distints i en algun d'ells fora objecte de càstig, de maltractament i violència. Tot açò va repercutir en el desenrotllament evolutiu i emocional de Genie, fins a tal punt que hi hagué un retrocés en l'aprenentatge: no va tornar a parlar i només es va limitar al llenguatge que ja tenia assentat: els sons.
Actualment, viu en un centre d'acollida per a persones majors amb problemes d'autisme i altres trastorns, a Los Angeles.
El cas de Washoe: Washoe va ser una ximpanzé comuna femella que va ser el primer ser viu no humà que va aprendre a comunicar-se per mitjà de la llengua de signes americana (ASL, per les seues sigles en anglés), com a part d'un experiment d'investigació sobre l'adquisició del llenguatge en els animals.
Washoe va aprendre aproximadament 350 paraules de l'ASL, i a més li va ensenyar algunes d'estes paraules al seu fill adoptiu Loulis. Usant mètodes semblants, molts altres ximpanzés van aprendre més tard unes 150 o més senyals, i van ser capaços de combinar-les per a formar missatges complexos.
Washoe va nàixer en l'oest d'Àfrica en 1965. Va ser capturada per a ser usada per la Força Aèria dels Estats Units en investigacions per al programa espacial. El seu nom prové del Comtat de Washoe, on va ser portada i va aprendre a usar l'ASL.
En 1967, Allen Gardner i Beatrix Gardner van establir un projecte per a ensenyar a Washoe a usar el llenguatge de signes en la Universitat de Nevada, Reno. Per a llavors, havien fallat els intents previs d'ensenya-li a un ximpanzé a imitar el llenguatge vocal, duts a terme en els projectes Gua i Vicki. Els Gardner creien que estos projectes havien fracasat pel fet que els ximpanzés eren fisiològicament incapaços de produir els sons vocals requerits per a un llenguatge oral. La seua solució per a comunicar-se amb els ximpanzés va ser crear un projecte que utilitzara la seua habilitat per a crear diversos gestos corporals, perquè és la forma en què es comuniquen en la naturalesa.
Els Gardners van criar a Washoe com si fóra un ser humà: sovint usava roba i s'assentava amb ells en la taula per dinar. Tenia també la seua pròpia caravana de 2.4 x 7.3 metres. Tenia, a més, accés a joguets, pintes, llibres i raspalls de dents. Igual que si fóra una xiqueta, se li va permetre experimentar una rutina de quefers, jocs a l'aire lliure i passejos en el cotxe de la família.
Quan Washoe va complir els cinc anys d'edat, els Gardner van decidir començar el seu projecte i la van traslladar a l'Institut d'Estudis en Primats de la Universitat d'Oklahoma en Norman, Oklahoma, davall l'atenció dels Fouts.
Washoe va ser posada en un ambient el més paregut possible al d'un xiquet humà, en un intent per satisfer la seua necessitat psicològica de companyia.
Tant els Gardner com els Fouts van ser cuidadosos de comunicar-se entre ells només usant l'ASL, suposant que amb això crearien un ambient d'aprenentatge menys confús per a Washoe, una tècnica usada per a ensenyar als xiquets humans el llenguatge de signes.
Després d'un parell d'anys donant-li seguiment al projecte, els Gardner i Roger Fouts van constatar que Washoe podia aprendre els gestos de l'ASL sense mètodes de condicionament operant, sinó només observant com els humans que la rodejaven usaven estos gestos per a comunicar-se. Per exemple, els científics gesticulaven "raspall de dents" entre ells mentre es raspallaven les dents prop d'ella.
Washoe va aprendre aproximadament 350 paraules de l'ASL. Perquè els investigadors consideraren que Washoe havia aconseguit aprendre algun gest, havia d'usar-ho espontàniament i apropiadament per catorze dies consecutius.
Estos gestos eren després posats a prova amb un examen de vocabulari i es va arribar a les conclusions següents: 1) "Que els subjectes ximpanzés poden comunicar informació baix condicions en les quals l'única font d'informació disponible per a un observador humà són els senyals del ximpanzé;" 2) "que els observadors independents estan d'acord entre ells;" i 3) "que els ximpanzés usen els senyals per a referir-se a les categories naturals del llenguatge - que el senyal GOS es pot referir a qualsevol gos, FLOR a qualsevol flor, SABATA a qualsevol sabata."
Washoe i els seus companys van ser capaços de combinar de manera innovadora els centenars de paraules apreses per mitjà de gestos, creant combinacions que mai els van ser ensenyades i que tenien distints significats. Per exemple, quan la companya de Washoe, Mulla, no sabia el senyal per a "termos", es referia a este com "METALL - GOT – BEURE".
Ja
tenim resposta per a l'endevinallibres. L'autora és Harper Lee i el
seu únic llibre és Matar a un ruiseñor.
El llibre va guanyar el premi Pulitzer l'any 1961 i ja en 1962 Robert
Mulligan, director de cinema, va convertir la novel·la en una
pel·lícula que va guanyar tres premis Oscar: millor guió adaptat,
millor direcció artística i millor interpret masculí per a Gregory
Peck que interpretava el paper d'Atticus Finch.
La
novel·la és la rememoració de Scout
Finch d'un període de tres
anys de la seua infància a Alabama i de la
figura de son pare Atticus Finch, advocat de professió que decideix
defensar un home negre acusat
de violació. La novel·la és una fabulosa reflexió al voltant de
la justícia, l'ètica, els prejudicis, la desconfiança cap a allò
que és diferent, la pressió del grup… en definitiva, una obra
mestra que ha sigut considerada per l'associació de bibliotecaris
britànics com una novel·la que tot adult hauria de llegir abans de
morir. Aquesta novel·la ens deixa personatges inoblidables com
Atticus Finch, exemple de coherència moral i integritat, o Boo
Radley.
Ara
només queda llegir-la. Teniu múltiples edicions al vostre abast
tant en castellà com en català. En castellà a ediciones B, en
català a Edicions 62.
«Cuando
se acercaba a los trece años, mi hermano Jem sufrió una grave
fractura del brazo a la altura del codo. Cuando sanó y sus temores
de que jamás podría volver a jugar fútbol se diluyeron, raras
veces se acordaba de aquel percance. El brazo izquierdo le quedó
algo más corto que el derecho; si estaba de pie o andaba, el dorso
de la mano formaba casi un ángulo recto con el cuerpo, el pulgar
rozaba el muslo. A Jem no podía preocuparle menos, con tal de que
pudiera pasar y chutar.
Una
vez que transcurrieron años suficientes para examinarlos con mirada
retrospectiva, a veces discutíamos los acontecimientos que
condujeron a aquel accidente. Yo sostengo que Ewells fue la causa
primera de todo ello, pero Jem, cuatro años mayor que yo, decía que
aquello había empezado mucho antes, durante el verano que Dill vino
a vernos, cuando él nos hizo concebir por primera vez la idea de
hacer salir a Boo Radley.
Yo
replicaba que, puestos a mirar las cosas con tanta perspectiva, todo
había empezado en realidad con Andrew Jackson. Si el general Jackson
no hubiera perseguido a los indios creek valle arriba, Simon Finch
nunca hubiera llegado a Alabama. ¿Dónde estaríamos nosotros
entonces? Como no teníamos ya edad para terminar la discusión con
una pelea, decidimos preguntar a Atticus. Nuestro padre dijo que
ambos teníamos razón.»
Estimades i estimats alumnes, tal com hem quedat, us envie unes pistes per a que esbrineu el títol del llibre misteriós.
-És l'únic llibre de l'escriptora en qüestió.
-Transcorre als Estats Units als anys 30.
-La narradora és una xiqueta d'al voltant de 10 anys.
Si amb aquestes pistes algú troba la resposta que envie un mail al correu del blog i la publicaré amb la resta d'informació sobre el llibre. En cas contrari demà publicaré més pistes.
He obert una pàgina específica per a enllaçar les rúbriques i els procediments. De moment teniu l'exposició oral i el treball escrit.
Us deixe també la presentació amb el text de Marvin Harris. Intenteu el comentari de la segona part del text que no hem explicat a classe. (alguns dels cercles i requadres de les últimes pàgines de la presentació s'han desplaçat una mica i en els quadres esquemàtics han desaparegut les línies quan ho he pujat a Slideshare, disculpeu les molèsties).
